Ahir, dinant amb el meu amic Joan Massanés, periodista i professor en la UAB, em va explicar una anècdota del escriptor Manuel Vázquez Montalbán (MVM) que em fa gràcia compartir, una mica de tafaneria a l’estil del seu personatge Pepe Carvalho no està malament.
Joan, amb prou feines 22 anys, estudiant de Periodisme, aconsegueix una entrevista amb el nostre personatge. Prèvia cita, es presenta a la seva torre de Vallvidrera. “Aleshores conec el primer intèrfon de la meva vida”, m’explica. Pica al timbre al mateix temps que tres gossos de gran grandària s’apropen bordant al reixat. Sona la veu de l’escriptor per identificar al visitant i el meu amic, molt amant dels gossos grossos, però inquiet pels ferotges lladrucs d’unes bèsties desconegudes, només pregunta: “mosseguen?” La resposta és de Pepe, sens dubte: “només un”.
Ja instal·lats en el saló –m’imagino jo– i com Joan és la mar de simpàtic i empàtic, xerren i beuen de la ben proveïda bodega de l’escriptor. En els efluvis de Bacus aquest li confessa al jove periodista, entre altres coses, que està a punt de guanyar un important premi. Any?, 1979.
Aquella matinada Joan surt del xalet surant i amb les notes periodístiques abraçades al pit. L’endemà s’enfronta amb un dilema ètic: la notícia o la persona? Les confessions fetes a la calor de la companyonia del moment no poden ser traïdes i el periodista en vies de ser-ho renúncia als tres minuts de fama que atorga una primícia, guarda per si l’or en drap que significava la privilegiada informació. Eren dies sense mòbils, Joan es va assabentar més tard que MVM havia passat el dia intentant localitzar-lo.
Als 22 anys se saben poques coses, però n’hi ha algunes que després es converteixen en certeses. Uns dies més tard Joan espera el tren dels Ferrocarrils Catalans en l’estació del Peu del Funicular; encara és estudiant de Periodisme a Bellaterra. Des de l’andana del davant el descobreix Manuel, i des d’allà li etziba: “¡Masanet! (sic) ¡eres un periodista de mierda!” Coneixedor dels silencis teatrals, MVM deixa passar tres segons per a què l’espontània audiència desesperi els badalls i parin esment a l’improperi; i afegeix: “Pero eres un tío cojonudo”. Com ho explica en Joan és guió de cinema. Sonava encara el ressò de la veu de Manuel quan el comboi es creua davant d’ells deixant sense possibilitat de resposta aquest breu, però no petit homenatge al meu amic.
Manuel era una persona de poques paraules i un gran enginy, m’explica en Joan, però que quan algú li entrava, li feia confiança. En Joan fa temps que es va desenganyar dels dogmatismes de les grans cadenes periodístiques i porta vàries dècades a la universitat. En el context de les assignatures més dispars, sempre troba una ocasió per comentar als seus alumnes: “A la vida, possiblement abans del que us podeu pensar, us trobareu en situacions en les que haureu de triar, i jo no us puc donar la resposta, cadascú ha d’escollir la seva”. Ell, avui segueix en l’anonimat perquè en el seu moment va triar la persona, abans que una fama efímera i mal guanyada. I, com diu ell: “Sempre he tingut clar que era la tria correcta… Tot i que hi ha una cosa que no sabré mai: quin dels tres gossos era el que mossegava?”.